«Prettiest Train» de Jordi Prat

“El blues ja ho té això, juga amb l’atzar, les premonicions, els capricis i els sentiments dels homes, fent dels records el seu millor patrimoni”-

Després de “Loving Graceland”, Jordi Prat, es torna a deixar seduir per la màgia del blues, els mites i les llegendes del sud més profund.

Endinsant-nos en la vida de diferents personatges que com els afluents del Mississippi oculten pecats i misèries però acaben confluint allà mateix; assistirem a una nova crònica on les cançons, la gent, els costums, la religiositat, el resó de l’esclavatge, els perfums del territori i sobretot l’encís de les dones, es donen la mà amb la música del diable, els secrets, les tavernes, el ferrocarril, els crims, les febleses i la capacitat d’oblidar.

Una història amb ritme i cadència de blues.

“Existeixen blues gemegosos que s’utilitzen en els espirituals de la mateixa manera que hi ha espirituals gemegosos que s’utilitzen en el blues”-

(Thomas A. Dorsey)

EXTRACTO

1. (“ON THE ROAD AGAIN”) BOB DYLAN (1965)

La pols, el desert, els silencis, el no res, la frontera…És difícil capturar i descriure amb poques paraules les sensacions que s’acumulen a l’ànima de tots aquells a qui agrada la carretera, el viatjar i la solitud que d’elles se’n deriva.

De fet, els que n’han patit el seu encís ho descriuen com una mena de droga de poderosa addicció, extraordinàriament difícil de deixar un cop se n’ha experimentat el seu dolç efecte. Cada mirada cercant l’horitzó infinit i perdut, cada paisatge enfocat de sobte com si fos una aquarel·la i cada revolt inesperat amb les seves ombres furtives esdevenen per si mateixos una fotografia a tenir en compte, i en molts casos, revelen una història oculta esperant veure la llum de forma original.

Històries, on la majoria de vegades els personatges no són més que putxinel·lis circumstancials d’un moment molt concret, actors totalment prescindibles, perquè és sempre l’entorn el que s’acaba imposant i sobrevivint a tornados, tempestes i a l’inexorable pas del temps.

Vocació de rodamón en dirien alguns, cul de mal asseure potser altres amb perspectives més familiars, i somiadors, tots els que creuen que sempre hi ha una vall més fèrtil més enllà de les muntanyes properes.

Deixant de banda consideracions poètiques, el guanyar-se la vida i tirar endavant esdevé prioritari i constitueix part activa de l’instint de supervivència innatament adherit a la mísera existència de bona part dels éssers humans. En qualsevol cas, tot plegat, no són més que meres reflexions o divagacions que Aaron Nolan no tenia ni temps ni ganes de plantejar-se. Anant bé, eren pensaments que mai arribarien a prendre forma en el seu cervell particular. El seu món era la música. Tocar, passar-ho bé i guanyar uns quants dòlars. Aquesta era la seva màxima, molt més simple i pràctica. No en va, els havia vist de tots colors i sabia del cert que no treia cap a res pensar les coses dues vegades.

L’any 1964, els Estats Units eren un veritable anar i venir de corrents, modes i ritmes que la joventut adoptava ràpidament com a seus entrant a formar part sense saber-ho de la història de l’art del jove país. A banda d’això, de l’altra banda de l’Atlàntic, concretament des del Regne Unit, un munt de bandes travessaven musicalment l’oceà amb l’objectiu de conquerir amb força el receptiu i generós públic nord-americà, aportant idees i plantejaments nous que eren adaptats i reconduïts de diferent manera en funció de diversos factors.

Una mica aliens a tot aquest caldo de cultiu en constant ebullició, s’hi bellugaven els músics que simplement feien allò que la sang els impulsava a fer, tal com si estiguessin enmig del corrent d’un riu i tan sols poguessin fer anar els braços, sense parar massa atenció als estils d’anada i tornada que condicionaven l’evident intercanvi. Ells, es deixaven portar pels seus instints, per allò que sentien i pels sons amb els que havien conviscut des de la infància.

La zona del mid-south* ja feia generacions que havia vist néixer i bressolat veritables especialistes en concebre i traduir les imatges en tot tipus de cançons, trobes poètiques en clau de blues, de vegades fruit d’analfabets però amb una capacitat de síntesi que ja la voldrien per a sí els compositors de Tin Pan Alley* a la recerca de la melodia ideal dins el musical perfecte.

Qualsevol camí de terra cap el desconegut, la via morta d’un vell ferrocarril, una posta de sol acaronant els cims dels Apalatxes, els moviments dels núvols albirant una tempesta, una estació de servei abandonada enmig del no res amb el temps rossegant els sortidors de benzina, un cartell de Dr Pepper rovellat, la visió de les aigües des d’un pont, el fum del tabac enlairant-se i modelant figures capricioses en la penombra d’un club o l’anatomia generosa d’una dona barallant-se amb les fronteres d’un vestit cenyit podien esdevenir la millor de les temàtiques sense cap mena de complex, erigint-se en part de l’imaginari popular i també en el reflex directe de les pors, els desitjos i les febleses que condicionaven el caràcter i la gent del territori.

2. (“LOST A GOOD GIRL”) JOHN LEE HOOKER (1961)

Aaron Nolan tenia llavors trenta tres anys i en feia gairebé dotze que corria pels móns de Déu amb la guitarra a l’espatlla sense donar massa importància a res en concret però fixant la vista en tots aquells detalls que poguessin contenir aquesta mena de poesia musical encoberta. Una magnífica “Gretsch”* de color vermell era la seva companya de viatge mentre que el country & western i el blues, els seus padrins musicals. Amb unes gotes de rock ‘n’ roll de mitjans dels cinquanta, quan escandalitzava els estaments més arcaics i conservadors, i l’afegit d’un polsim de soul, obtingué la fórmula del seu estil. El rhythm & blues més pantanós i obscur que mai s’havia escoltat per aquella part del país. Dècades més tard de tot aquest batibull d’estils en dirien “americana”, ara però es tractava simplement d’apostar per les arrels.

L’Aaron era alt i ben plantat. El seu prop de metre i noranta centímetres es veia coronat per una abundant cabellera morena que es cuidava de fixar i pentinar seguint la pauta marcada per un jove que uns deu anys abans des de Memphis havia sacsejat l’anomenat “show-business”. Solia vestir de negre en honor d’un altre dels seus ídols, un cantant d’Arkansas sorgit dels camps de cotó pel qui també sentia veritable devoció a banda de compartir alguna que altra experiència vital. Les camises vermelles o en el seu defecte de color morat eren les encarregades de trencar amb la uniformitat dels pantalons i l’americana, juntament amb un mocador de coll que imitant la pell d’una zebra li proporcionava un cert toc d’exotisme. No li agradava que li veiessin la mirada i per això gairebé sempre l’ocultava sota unes ulleres fosques, així el públic no sabia mai el que els seus ulls tenien en ment. Una manera com un altre de mantenir certa intimitat i despertar també la curiositat.

L’estil a l’hora de tocar era però el que li proporcionava tota la personalitat i una àuria difícil de definir tan sols amb paraules sense la presència del so en qüestió. D’ençà que escoltà a “bluesmen” com Bukka White o Son House se’n havia sentit captivat. Aquell tub de vidre lliscant per les cordes i produint sons endimoniadament suggerents expressava tota mena de sentiments i sensacions de forma més intensa que qualsevol text parlat, escrit o cantat. La tècnica del “bootleneck”* en deien els entesos, Amèrica transformada en un so d’ampli registre que provocava obrir la ment imaginant espais oberts carregats de llibertat i somnis per acomplir. Per l’Aaron, era alguna cosa més que un terme concret, era viatjar a terres desconegudes i viure experiències insòlites fruit d’una sonoritat que s’escoltava més per la pell que no pas per l’oïda. Un veritable lament d’infinites i múltiples textures que potenciava encara més amb la presència de l’anomenat “reverb”. Un efecte estretament vinculat al paper dels amplificadors que permetia jugar i modificar el so de manera significativa proporcionant una mena d’eco repetitiu de les notes que es volien accentuar. Tot plegat, ho arrodonia amb l’ajut de la seva veu de baríton, molt destacable gràcies també a la funció d’uns micròfons relativament nous.

Enviats des de Xicago i amb el nom del seu creador, Sidney N. “Shure”, influirien ostensiblement en l’evolució de la música popular de dècades posteriors convertint-se gairebé en un símbol més de l’anomenada contracultura. Dins de la proposta musical de l’Aaron, harmonitzaven a la perfecció amb el rol dels amplificadors envoltant molt més de misteri la seva posada en escena sonora.

EL AUTOR

Jordi Prat es barcelonés de nacimiento (1968), ampurdanés de adopción pero de espíritu norte americano. Tiene estudios hasta segundo de Biológicas.

Profesionalmente se ha dedicado a sectores como el bancario, la administración sanitaria o la restauración y ha alternado siempre estas ocupaciones con actividades vinculadas a la escritura como la confección de guiones radiofónicos o la colaboración en fanzines i revistas musicales especializadas.

En 2017, decidió llevar a cabo un cambio substancial en su vida. Aprovechando la debilidad que siente por todo aquello relacionado con los Estados Unidos (historia, literatura, música, cine, entorno, costumbres, paisajes, idioma, curiosidades, contrastes…), país que ha visitado en múltiples ocasiones, puso en marcha un proyecto de viajes personalizados a la carta para poder dar rienda suelta a conocimientos, aficiones y pasión conjugándolo todo en la misma dirección.

“Loving Graceland” (Junio 2017 Viena Edicions) (Editorial Nueva Luz, en castellano), fue su debut en el mundo editorial. Con “Prettiest train” (El tren más bonito)” vuelve a sumergirse en ambientes y latitudes que tan cómodas le resultan siendo el blues el eje vertebrador absoluto de toda la historia.

www.followyourdreamtours.com

LAS RECOMPENSAS

+ E-Book
+ Nombre del mecenas en las páginas de cortesía
+ Libro físico
+ Texto dedicado por el autor

QUIÉNES SOMOS

Ediciones El Drago pretende situar al lector y al autor en el centro del proceso editorial. Para ello nos servimos del sistema de financiación colectiva o crowdfunding, que nos permite apostar por los escritores en los que creemos.

A QUÉ DESTINAREMOS LAS APORTACIONES

Los fondos obtenidos de vuestras aportaciones serán destinados a cubrir todos los gastos asociados al proceso de edición: corrección, edición, diseño, maquetación, impresión, y difusión en prensa y redes sociales, así como la posterior distribución del libro.

CALENDARIO PREVISTO

Los libros y las recompensas estarán disponibles a partir de la última semana de julio de 2020.